Gràcies, un dia més, per les vostres felicitacions, suggeriments o crítiques. De debò. M’ho poseu molt fàcil. Així, encara m’agrada més ser “El convidat”.
Aquí teniu el capítol sencer:
Segurament, el capítol d’ahir és un dels més diferents. És l’únic que passa a l’estranger. I on la feina i la vida, en el cas de l’amfitrió, no es poden deslligar l’una de l’altra. Si l’Antoni Bassas no fos el corresponsal de TV3 als EUA, no hauria canviat de ciutat. No s’hauria adaptat a una nova forma de vida. No s’hauria tret el carnet de conduir altra vegada. Si l’Antoni no hagués acceptat aquesta feina, la seva família no l’hauria acompanyat en aquesta aventura americana.
Així que jo, com a convidat, volia saber com s’ha enfrontat a l’american way of life, l’Antoni, però sense oblidar el pes periodístic d’algú que, després de presentar i dirigir “El Matí de Catalunya Ràdio” durant 14 anys, troba a faltar “ajudar a llevar un país cada dia”. I em sembla que, molta gent, també el troba a faltar a ell.
“El convidat” són converses però també convivència. És l’experiència de viure coses diferents. De veure com els corresponsals de tot el món als Estats Units treballen junts en un edifici que sembla l’ONU. És l’experiència de dinar una bona pizza americana amb dos periodistes d’alta volada com l’Antoni i el Lorenzo.
“El convidat” amb l’Antoni Bassas és parlar amb ell de les seves grans passions, com el Barça, però també és veure un partit de Champions i, en sortir del bar, comprovar que encara és de dia. És conversar amb l’Antoni sobre la corresponsalia, però també és entrar en una botiga on et fan les ungles. És parlar d’història al National Mall, però també és que et preparin un vas de llet abans d’anar a dormir. És creure que soparàs amb l’Obama, però també és parlar amb la dona de l’Antoni. És conèixer l’Antoni periodista, però també l’Antoni pare de tres fills. L’Antoni més familiar.
Avui que és dia de felicitacions (gràcies a tots), a qui vull felicitar és a l’Antoni. Primer, per fer que la meva visita fos tan agradable. Per la seva hospitalitat. I en segon lloc, pel premi que ha rebut aquesta setmana el seu blog La primera esmena. Hi trobareu les seves reflexions sobre l’actualitat nord-americana, sense limitacions, amb aquella profunditat que l’Antoni sovint reclama. Us el recomano!
No hay comentarios:
Publicar un comentario